En aquests darrers dies hem conegut la història d'en Lauding Sonko, senegalés que va cometre la gosadia de voler viure millor.
El 26 de setembre del 2007 Lauding va eixir amb tres companys d'una platja a prop de Ceuta equipat amb un neoprè i alguns flotadors amb la intenció d'arribar nedant a la costa de la ciutat autònoma.
Lauding no sabia nadar.
Quan estaven a meitat de trajecte els va interceptar una patrulla de la guàrdia civil. Els guàrdies civils els van fer pujar a la seua embarcació, els van tornar a aigües marroquines, els van punxar els flotadors i els van fer llançar-se a l'aigua, o els hi van llançar.
Lauding no sabia nadar.
Set mesos abans, en abandonar la seua aldea del Senegal, segur que no imaginava que l'occident amb què somiava tenia aquesta cara oculta (bé, no tan oculta per a qualsevol que vulga adonar-se'n...). El cas és que els guàrdies civils, zelosos de complir amb el que consideren el seu deure, no van fer cas de les desesperades peticions del Lauding per tal que no el tiraren a l'aigua; vés a saber què devien pensar.
Lauding no sabia nadar.
Però els guàrdies civils no sols el van tirar a l'aigua, sinó que es van quedar de braços creuats fins que ja fou massa tard.
Els guàrdies civils sí sabien nadar.
Quan un d'ells es va llançar a l'aigua, va agafar el Lauding i el va dur a terra, ja no hi havia res a fer. Acabava de morir, amb 29 anys i un somni trencat -un altre- encara entelant-li les pupil·les.
Els guàrdies civils sí sabien nadar.
Potser els va paralitzar el fet que no estaven a territori espanyol i per tant no era la seua jurisdicció. Aquesta és la resposta que va rebre la denúncia que va ficar el CEAR; que com que els fets havien ocorregut en aigües marroquines no podia jutjar-lo, i el cas va quedar arxivat.
Sabrà nadar el jutge?
Alberto Revuelta, advocat que treballa amb CEAR com a voluntari, no va quedar satisfet i va decidir dur el cas al tribunal de drets humans de la ONU, que ara commina l'Estat espanyol a fer una "investigació adient i imparcial dels fets", a perseguir i condemnar els responsables, i també a indemnitzar a la família de la víctima.
Aquesta notícia torna a colpejar les nostres consciències com una pedrada, torna a recordar-nos que cada dia, cada hora, cada minut, són milers els que cauen per tal que nosaltres continuem gaudint del nostre "dolce far niente". De forma punyent, la mort del Lauding ve a desmuntar, per enèsima vegada, la complaent imatge de l'Europa defensora dels drets humans, tolerant i solidària.
La frontera sud d'Europa ja fa temps que ha esdevingut l'escenari d'una guerra, d'un extermini silenciós.
Moltes vegades quan pensem en l'Alemanya nazi ens preguntem com és possible que tanta gent convisquera amb una realitat tan dura com els camps d'extermini i no diguera ni pruna. En la meua opinió el mecanisme és el mateix que veiem en funcionament ací i ara, quan la gent accepta en la seua quotidianitat casos com el del Lauding Sonko, el de l'Idrissa Diallo, mort recentment al CIE de Zona Franca en Barcelona, o la mateixa existència dels CIES, centres on es reclou a gent que no ha comés cap delicte, a no ser que ho siga nàixer en una família pobre.
Cada dia un fet nou ve a fer caure les màscares, a fer-nos comprendre que en realitat per molt que es vulga dissimular, per molt que mirem cap a una altra banda, el nostre benestar és l'altra cara de la moneda de la misèria de la major part de la humanitat i que amb la nostra inacció som còmplices de tot aquest engranatge.
Lauding no sabia nadar, els guàrdies civils sí.
I nosaltres? Aprendrem a nadar en la sang de tots els sense-nom que moren diàriament perquè puguem viure en la nostra bombolla o buscarem la manera d'acabar amb aquesta massacre?
