dissabte, 14 d’abril del 2012

Orwell revisitat

Avui els diaris informen que un grup de perillosíssims terroristes no violents han decidit eixir als carrers a cometre no violents atemptats contra les forces de l'ordre.

Armades de les seues pròpies mans, les seues goles (cordes vocals incloses) i una mica de matèria grisa es disposen a fer sentir el seu rebuig cap a les mesures d'aquest govern que no fan més que aprofundir en la precarització de les seues vides i les de la resta.

Informen també que eixes mateixes forces de l'ordre seran condecorades per emprar amb democràtic talant les seues bales de goma i allò que tinguen a l'abast contra eixos maleïts terroristes. Què es pensaven, que podrien dir la seua impunement? Que els deixarien alterar la pau social i sembrar la discòrdia?

Mentrestant el ministre de l'interior es despenja amb una frase a l'alçada del terrible Arbeit macht frei (el treball us farà lliures) o de l'orwellià "la guerra és pau, la llibertat és esclavitud, la ignorància és força" i diu que la reforma del codi penal reforçarà el dret de manifestació.

Si al fet que la resistència passiva a l'autoritat serà considerada un atemptat contra aquesta hi sumem el fet que convocar o fer difusió de la convocatòria de manifestacions violentes serà considerat delicte, sembla palès que el nostre estimat ministre està convençut que la llibertat és esclavitud i vol acabar amb la de molta gent.

Per ara es centra en aquella gent que no sols està en desacord amb el que ells fan, sinó que damunt va i ho demostra, però algunes veus ja apunten que estan estudiant la forma de no haver d'esperar que hom ho demostre. D'ací poc introduiran al codi penal el també orwellià crimental (el crim de pensament) i ja estan fent els preparatius per crear la policia del pensament.

divendres, 13 d’abril del 2012

la pluja

Avui plou.

Quants litres cauran sobre les teulades de les nostres cases aquesta nit?

Els polítics professionals continuen entestats en la defensa d'un pla hidrològic que no té ni cap ni peus i/o d'unes dessaladores que suposen una despesa enorme i tampoc no estan exemptes d'impactes sobre el medi ambient.

La resposta, tanmateix, està en els núvols, i també en el passat.

Canalons, baixants, aljubs, basses.

Una nit de pluja; quanta aigua que podríem emmagatzemar per regar, per escurar, per dutxar-nos...

Però no, serà molt millor manllevar-li aigua al ja esquifit Ebre (com poden tindre la poca vergonya d'atrevir-se a parlar d'un excedent d'aigua que s'aboca a la mar?) o a la nostra estimada i maltractada mar Mediterrània per tornar-li a canvi quilos i quilos de sal.

Potser algun dia els núvols descarregaran una tempesta que s'emportarà ben lluny la nostra estultícia, i per fi tornarem a mirar la Terra no com un contenidor de recursos a explotar sinó com el lloc on vivim junt amb tants altres éssers, i on hauran de viure les nostres filles, i les seues...