el bloc migra

A partir d'ara deixaré d'actualitzar aquest bloc ja que deixe blogger per passar a wordpress. La nova adreça és http://calaixdesas3.wordpress.com/

Aprendrem la lliçó?

Quan pensem en el nazisme, ens solem preguntar com és possible que tanta gent callara i acceptara aquella barbàrie. A continuació ens tranquil·litzem pensant que avui seria impensable que un horror semblant es repetira; suposadament hauríem aprés la lliçó.

Amb respecte a la segona qüestió, crec que els fets demostren clarament que no és veritat; no hem aprés cap lliçó. Pel que fa a la primera, crec que no hem de mirar molt lluny per trobar una resposta...

La nostra societat es creu democràtica, respectuosa amb els drets humans i per tant molt allunyada d'aquella Alemanya racista, feixista i genocida. Tanmateix, una cosa és la imatge que hom té de sí mateix i una altra la realitat...

Vàries de les entrades d'aquest bloc han estat relacionades amb el tema de la immigració, i és que realment és aquest un tema que em preocupa, i molt. Ja fa molts anys que vaig començar a adonar-me'n, amb preocupació, de com s'anava estenent el discurs xenòfob i com cada vegada ho feia més obertament.

També fa ja uns quants anys que vaig sentir a parlar per primera vegada de genocidi a l'estret, dels CIEs i d'expulsions forçoses, també de menors.

L'Alemanya d'entreguerres patia una forta crisi econòmica, i aquest va ser un dels múltiples factors que van afavorir l'ascens del nazisme. Avui també estem en un context de forta crisi capitalista que exacerba els sentiments i que anima la recerca de caps de turc sobre qui fer recaure les culpes de la mala situació. Així ens trobem que avui el discurs i, sobre tot, les pràctiques xenòfobes troben el camp adobat.

De totes formes, com deia adés, ja fa anys que van en marxa.

Els CIEs, moderns camps de concentració en què es reclou gent que no ha comés més delicte que nàixer al lloc equivocat, no han aparegut amb la crisi. Les expulsions massives no han començat amb la crisi. Les lleis d'estrangeria no s'han aprovat amb la crisi. Les tanques i la militarització de les fronteres sud i est d'Europa no han començat amb la crisi.

I la indiferència front a tot això tampoc no ha aparegut amb la crisi.

Tornant ara al principi, què diferencia la nostra indiferència d'avui de la dels alemanys durant el nazisme? Aleshores s'enduien la gent jueva (o homosexual, o d'esquerres, o gitana...) i ningú no movia un dit; avui s'emporten els rom, o els senegalesos, o algú que està intentant vendre uns mocadors al tren i, amb honroses excepcions, tothom mira cap a un altre costat. És cert que als CIEs no hi ha càmeres de gas, però també ho és que de vegades es produeixen morts en circumstàncies estranyes i d'altres s'expulsa gent als seus països sabent que el seu futur és allí com a poc incert, i això no canvia la indiferència amb què es reben aquests fets. I en qualsevol cas ja el fet que la gent accepte que l'origen pot ser suficient motiu com per tancar algú ens apropa molt perillosament als estats genocides...

Tant de bo en un futur no molt llunyà la majoria de gent veja el que està passant a la civilitzada Europa amb els mateixos ulls amb què veu el que passava a l'Alemanya nazi, aleshores sí que podrem dir que n'hem aprés la lliçó.

Orwell revisitat

Avui els diaris informen que un grup de perillosíssims terroristes no violents han decidit eixir als carrers a cometre no violents atemptats contra les forces de l'ordre.

Armades de les seues pròpies mans, les seues goles (cordes vocals incloses) i una mica de matèria grisa es disposen a fer sentir el seu rebuig cap a les mesures d'aquest govern que no fan més que aprofundir en la precarització de les seues vides i les de la resta.

Informen també que eixes mateixes forces de l'ordre seran condecorades per emprar amb democràtic talant les seues bales de goma i allò que tinguen a l'abast contra eixos maleïts terroristes. Què es pensaven, que podrien dir la seua impunement? Que els deixarien alterar la pau social i sembrar la discòrdia?

Mentrestant el ministre de l'interior es despenja amb una frase a l'alçada del terrible Arbeit macht frei (el treball us farà lliures) o de l'orwellià "la guerra és pau, la llibertat és esclavitud, la ignorància és força" i diu que la reforma del codi penal reforçarà el dret de manifestació.

Si al fet que la resistència passiva a l'autoritat serà considerada un atemptat contra aquesta hi sumem el fet que convocar o fer difusió de la convocatòria de manifestacions violentes serà considerat delicte, sembla palès que el nostre estimat ministre està convençut que la llibertat és esclavitud i vol acabar amb la de molta gent.

Per ara es centra en aquella gent que no sols està en desacord amb el que ells fan, sinó que damunt va i ho demostra, però algunes veus ja apunten que estan estudiant la forma de no haver d'esperar que hom ho demostre. D'ací poc introduiran al codi penal el també orwellià crimental (el crim de pensament) i ja estan fent els preparatius per crear la policia del pensament.

la pluja

Avui plou.

Quants litres cauran sobre les teulades de les nostres cases aquesta nit?

Els polítics professionals continuen entestats en la defensa d'un pla hidrològic que no té ni cap ni peus i/o d'unes dessaladores que suposen una despesa enorme i tampoc no estan exemptes d'impactes sobre el medi ambient.

La resposta, tanmateix, està en els núvols, i també en el passat.

Canalons, baixants, aljubs, basses.

Una nit de pluja; quanta aigua que podríem emmagatzemar per regar, per escurar, per dutxar-nos...

Però no, serà molt millor manllevar-li aigua al ja esquifit Ebre (com poden tindre la poca vergonya d'atrevir-se a parlar d'un excedent d'aigua que s'aboca a la mar?) o a la nostra estimada i maltractada mar Mediterrània per tornar-li a canvi quilos i quilos de sal.

Potser algun dia els núvols descarregaran una tempesta que s'emportarà ben lluny la nostra estultícia, i per fi tornarem a mirar la Terra no com un contenidor de recursos a explotar sinó com el lloc on vivim junt amb tants altres éssers, i on hauran de viure les nostres filles, i les seues...

tancat per vaga

No pensem anar al curro,

ni a classe, ni a comprar,

ni al bar, ni al banc, ...

També intentarem reduir el

consum energètic a casa.

Que se'n vagen a fer la mà

amb les seues retallades i

les reformes laborals!

La banca ens asfixia,

la patronal ens explota,

els polítics ens menteixen

i CCOO i UGT ens venen

Que se'n vagen a fer la mà!

La crisi té culpables,

la paciència té límits

i nosaltres ja estem fins al monyo!

(tret del web del casal popular de Castelló)

Així que demà anirem al mas, a plantar arbres i anar sembrant la llavor per no estar sotmesos als seus desitjos.

I per la vesprada, a les 18 a la Maria Agustina, a manifestar-nos contra el desgavell fet sistema, perquè construïm el nostre món, però alhora no podem deixar de lluitar contra el seu.

Panjwai, Fukushima, Gaza

Fukushima, Panjwai, Gaza,

tres indrets del nostre món, tres ferides obertes, tres crides per qui vulga escoltar...

Fukushima

ja fa un any un tsunami va venir a recordar-nos que estem jugant amb foc, i que és molt fàcil cremar-se...

Ha passat un any, però sembla que encara no hem aprés la lliçó i molta gent continua defensant la necessitat i les bondats de l'energia atòmica.

Com podem seguir emprant una energia que genera tal quantitat de residus perillosos que no desapareixeran durant milers d'anys?

Gaza

De nou els israelians bombardegen Gaza, i ja van...

Avui Ayub, un xiquet que anava cap a escola (a Gaza els diumenges no són festius, ho són els divendres), ha mort sota una de les bombes selectives dels israelians. Però clar, Ayub no es diu Michael, ni Shlomo, així que no ha estat víctima d'un acte terrorista, de fet ni tan sols no és una víctima, és un "dany col·lateral"...

Panjwai

Un soldat dels Estats Units ha disparat contra un grup de gent que es trobava a prop d'una base militar de l'OTAN a aquest districte de la província de Kandahar, Afganistan. Encara no estan clares les circumstàncies, però entre els 17 morts hi havia dones i xiquets... Com en el cas d'Ayub, però, ací tampoc no estem parlant de víctimes, de nou són "danys col·laterals".

Gaza, Fukushima, Panjwai

Tres indrets del nostre món, tres que com tants altres ens mostren que no anem pel bon camí. Destruïm el nostre entorn sense importar-nos ja no les generacions futures, sinó el dia de demà. Sotmetem pobles sencers per tal de mantenir el nostre nivell de vida, per tal de poder seguir sent "els rics", i damunt tenim el poc trellat de sentir-nos superiors.

Panjwai, Gaza, Fukushima

Tres ferides obertes, tres que com tantes altres estan fent dessagnar-se la humanitat en un degoteig de vides llançades a perdre i morts innecessàries.

Fukushima, Gaza, Panjwai

Tres crides per qui vulga escoltar, tres com tantes altres per qui encara tinga oïdes, i un mínim de preocupació pel que passa al seu voltant, més enllà de la pantalla i de l'aparador...

Gaza, Panjwai, Fukushima

Tres indrets del nostre planeta, tres ferides que sagnen, tres crits com punys...

Brutalimpunitat.

Aquesta setmana hem vist com el govern espanyol indultava cinc mossos d'esquadra condemnats per tortures, alhora que la policia descobria que els seus enemics són els estudiants de l'institut Lluís Vives de València (i qualsevol que isca a manifestar-se, a no ser que siga d'extrema dreta) i actuava en conseqüència.

Impunitat i brutalitat.
                       Brutalitat impune. 
                                           Impunitat brutal. 

Un indult ha vingut a recordar-nos que la justícia no és igual per tothom. (Si és que algú se n'havia pogut oblidar)

Qui pega amb uniforme sols està gestionant el monopoli de la violència, encara que pegue a una iaia que ix de casa per fer la compra o a un xiquet que passava per alli. I si a algun jutge esbojarrat li s'acut condemnar algun uniformat per exercir la violència, de seguida ve algun altre jutge, el govern o el sursuncorda per desfer l'empastre.

I d'aquella pols, aquests fangs

Lauding Sonko

En aquests darrers dies hem conegut la història d'en Lauding Sonko, senegalés que va cometre la gosadia de voler viure millor.

El 26 de setembre del 2007 Lauding va eixir amb tres companys d'una platja a prop de Ceuta equipat amb un neoprè i alguns flotadors amb la intenció d'arribar nedant a la costa de la ciutat autònoma.

Lauding no sabia nadar.

Quan estaven a meitat de trajecte els va interceptar una patrulla de la guàrdia civil. Els guàrdies civils els van fer pujar a la seua embarcació, els van tornar a aigües marroquines, els van punxar els flotadors i els van fer llançar-se a l'aigua, o els hi van llançar.

Lauding no sabia nadar.

Set mesos abans, en abandonar la seua aldea del Senegal, segur que no imaginava que l'occident amb què somiava tenia aquesta cara oculta (bé, no tan oculta per a qualsevol que vulga adonar-se'n...). El cas és que els guàrdies civils, zelosos de complir amb el que consideren el seu deure, no van fer cas de les desesperades peticions del Lauding per tal que no el tiraren a l'aigua; vés a saber què devien pensar.

Lauding no sabia nadar.

Però els guàrdies civils no sols el van tirar a l'aigua, sinó que es van quedar de braços creuats fins que ja fou massa tard.

Els guàrdies civils sí sabien nadar.

Quan un d'ells es va llançar a l'aigua, va agafar el Lauding i el va dur a terra, ja no hi havia res a fer. Acabava de morir, amb 29 anys i un somni trencat -un altre- encara entelant-li les pupil·les.

Els guàrdies civils sí sabien nadar.

Potser els va paralitzar el fet que no estaven a territori espanyol i per tant no era la seua jurisdicció. Aquesta és la resposta que va rebre la denúncia que va ficar el CEAR; que com que els fets havien ocorregut en aigües marroquines no podia jutjar-lo, i el cas va quedar arxivat.

Sabrà nadar el jutge?

Alberto Revuelta, advocat que treballa amb CEAR com a voluntari, no va quedar satisfet i va decidir dur el cas al tribunal de drets humans de la ONU, que ara commina l'Estat espanyol a fer una "investigació adient i imparcial dels fets", a perseguir i condemnar els responsables, i també a indemnitzar a la família de la víctima.

Aquesta notícia torna a colpejar les nostres consciències com una pedrada, torna a recordar-nos que cada dia, cada hora, cada minut, són milers els que cauen per tal que nosaltres continuem gaudint del nostre "dolce far niente". De forma punyent, la mort del Lauding ve a desmuntar, per enèsima vegada, la complaent imatge de l'Europa defensora dels drets humans, tolerant i solidària.

La frontera sud d'Europa ja fa temps que ha esdevingut l'escenari d'una guerra, d'un extermini silenciós.

Moltes vegades quan pensem en l'Alemanya nazi ens preguntem com és possible que tanta gent convisquera amb una realitat tan dura com els camps d'extermini i no diguera ni pruna. En la meua opinió el mecanisme és el mateix que veiem en funcionament ací i ara, quan la gent accepta en la seua quotidianitat casos com el del Lauding Sonko, el de l'Idrissa Diallo, mort recentment al CIE de Zona Franca en Barcelona, o la mateixa existència dels CIES, centres on es reclou a gent que no ha comés cap delicte, a no ser que ho siga nàixer en una família pobre.

Cada dia un fet nou ve a fer caure les màscares, a fer-nos comprendre que en realitat per molt que es vulga dissimular, per molt que mirem cap a una altra banda, el nostre benestar és l'altra cara de la moneda de la misèria de la major part de la humanitat i que amb la nostra inacció som còmplices de tot aquest engranatge.

Lauding no sabia nadar, els guàrdies civils sí.

I nosaltres? Aprendrem a nadar en la sang de tots els sense-nom que moren diàriament perquè puguem viure en la nostra bombolla o buscarem la manera d'acabar amb aquesta massacre?